¿…y qué tienen que ver las estrellas con los monos?

Esta es la primera pregunta que me lanza la mayor parte de personas que ven en nuestra página web un curso titulado “De los primates a las estrellas: iniciación a la astronomía”. Una segunda pregunta es : ¿y qué hacéis vosotros dando cursos de astronomía?. Ciertamente, y aunque “en frío” parezca algo así como juntar tocino y velocidad, o incluso como asociar física cuántica y alta cocina, todo en este mundo tiene su relación. Todo es cuestión de pararse a pensar y reflexionar.

En 2007, Fundación Mona puso la primera piedra de lo que ahora es su “Programa de Formación”, fundamentalmente centrado en la Primatología y en la Etología, pero sin descartar otras disciplinas y ámbitos de interés. En aquel momento pusimos en marcha el curso de “Etología de Primates nivel 1”, del que impartimos 7 convocatorias y al que asistieron un total de 97 personas. En 2008, llevamos a cabo un total de 3 cursos: Etología de primates nivel 1, etología de primates nivel 2 y la primera edición del curso de especialización de asistente de campo en Etología de Primates. Un total de 135 personas se inscribieron a nuestros cursos aquel año. Durante 2009, aumentamos a 6 cursos, incorporando a los ya mencionados los cursos de “Etología de primates nivel 3”, “Taller práctico de observación del comportamiento de los primates”, y un curso sobre los “Orígenes y evolución del comportamiento humano”. La cifra de inscritos aumentó hasta alcanzar las 243 personas. En 2010, hemos incorporado 4 acciones formativas más: La conservación de los primates y de sus hábitats naturales, Iniciación a la fotografía de naturaleza, un taller para estudiantes de secundaria, y el curso de Iniciación a la astronomía. En 2011, introduciremos nuevos talleres y seminarios sobre cognición, dibujo científico y naturalista y, manejo, cuidado y resocialización de primates. ¿Dónde está el límite? Yo de momento no lo he encontrado.

Y de nuevo podemos preguntarnos ¿y qué hacemos nosotros dando cursos de astronomía? Tal como comenta Rafael Balaguer, profesor del citado curso: “La Astronomía es una de las primeras ciencias practicadas por el ser humano y este curso nos ayudará a entender cómo la materia de la estrellas se ha hecho lo suficientemente inteligente como para preguntarse sobre su propio origen, a través del proceso de hominización primero, y de humanización después. Este es, sin duda, un momento clave en la historia de la vida sobre la Tierra. El momento en el que con los primates el Universo adquiere consciencia...”. De nuevo, tal como comenta Rafael “Tras una década de trabajo, Fundación Mona ha traspasado sus propias fronteras y es mucho más que un Centro de Recuperación de Primates. Por ello, y con el objetivo hacer de MONA un Centro de Interpretación de la Naturaleza, resulta más que interesante ir incorporando nuevas experiencias y actividades relacionadas con la divulgación de la Ciencia”. Tal como puntualiza Balaguer “Esto es más que un simple curso de Astronomía. El curso no sólo está diseñado para que el alumno mire al cielo de una manera diferente después de realizarlo. Es una oportunidad para conocer más sobre el origen de nuestro universo, y de nosotros mismos. Es un paseo por la evolución de los últimos miles de millones de años de la Tierra, un momento para familiarizarnos sobre el origen y el destino de nuestro Universo, tomar conciencia de ello, de quiénes somos, de qué papel ocupamos … todo ello en el marco incomparable de Fundación Mona”.

¿Y qué tienen que ver las estrellas con los monos? La respuesta la encontrareis los días 10 y 11 de diciembre de 10.00 a 18.30h en Fundación Mona.

Más info: recerca@fundacionmona.org // 972 477 618

Chimp and human communication trace to same brain region

An area of the brain involved in the planning and production of spoken and signed language in humans plays a similar role in chimpanzee communication, researchers report online on February 28th in the journal Current Biology, a publication of Cell Press.

“Chimpanzee communicative behavior shares many characteristics with human language,” said Jared Taglialatela of the Yerkes National Primate Research Center. “The results from this study suggest that these similarities extend to the way in which our brains produce and process communicative signals.”

The results also suggest that the “neurobiological foundations” of human language may have been present in the common ancestor of modern humans and chimpanzees, he said.

Scientists had identified Broca’s area, located in part of the human brain known as the inferior frontal gyrus (IFG), as one of several critical regions that light up with activity when people plan to say something and when they actually talk or sign. Anatomically, Broca’s area is most often larger on the left side of the brain, and imaging studies in humans had shown left-leaning patterns of brain activation during language-related tasks, the researchers said.

“We didn’t know if or to what extent other primates, and particularly humans’ closest ancestor, the chimpanzees, possess a comparable region involved in the production of their own communicative signals,” Taglialatela said.

In the new study, the researchers non-invasively scanned the brains of three chimpanzees as they gestured and called to a person in request for food that was out of their reach. Those chimps showed activation in the brain region corresponding to Broca’s area and in other areas involved in complex motor planning and action in humans, the researchers found.

The findings might be interpreted in one of two ways, Taglialatela said.

“One interpretation of our results is that chimpanzees have, in essence, a ‘language-ready brain,’ ” he said. “By this, we are suggesting that apes are born with and use the brain areas identified here when producing signals that are part of their communicative repertoire.

“Alternatively, one might argue that, because our apes were captive-born and producing communicative signals not seen often in the wild, the specific learning and use of these signals ‘induced’ the pattern of brain activation we saw. This would suggest that there is tremendous plasticity in the chimpanzee brain, as there is in the human brain, and that the development of certain kinds of communicative signals might directly influence the structure and function of the brain.”

###

The researchers include Jared P. Taglialatela, Yerkes National Primate Research Center, Atlanta, GA, Department of Natural Sciences, Clayton State University, Morrow, GA; Jamie L. Russell, Yerkes National Primate Research Center, Atlanta, GA; Jennifer A. Schaeffer, Yerkes National Primate Research Center, Atlanta, GA; and William D. Hopkins, Yerkes National Primate Research Center, Atlanta, GA, Department of Psychology, Agnes Scott College, Decatur, GA.

L'evolució genètica multiplica cada cop més els tipus humans

1. • Diversos experts d'EUA afirmen que les variacions genètiques s'han accelerat
2. • Els continents són més diferents ara per les malalties, la dieta i l'entorn


NOELIA SASTRE
NOVA YORK

"L'evolució humana s'ha accelerat i és molt més ràpida del que pensàvem, sobretot els últims 10.000 anys, després de la invenció de l'agricultura". De fet, l'antropòleg John Hawks, de la Universitat de Wisconsin (EUA), ha comprovat que els humans presenten avui més diferències genètiques amb els que vivien fa 5.000 anys que aquests últims amb l'home de Neandertal, que va desaparèixer fa 30.000 anys.
En un estudi firmat juntament amb quatre experts més i publicat en l'edició on line de la revista Proceedings of the National Academy of Sciences, els antropòlegs també mostren les diferències en l'evolució d'a-
siàtics, europeus i africans. I afirmen que molts dels recents canvis genètics reflecteixen diferents dietes, així com la resistència a les epidèmies que van acabar amb moltes vides durant el creixement de la població mundial. Els africans, per exemple, han desenvolupat gens de resistència contra la malària. Els europeus tenen un gen que facilita la digestió de la llet en l'edat adulta. I els asiàtics, un altre que asseca la cera de les orelles.
Els canvis es deuen a l'enorme creixement de la població, des d'uns quants milions fins als 6.500 actuals. "Els homes s'han desplaçat d'un lloc a un altre, i s'han hagut d'adaptar a nous entorns", afegeix Henry Harpending, un altre autor de l'estudi i professor a la Universitat de Utah (EUA).

MUTACIONS
Els investigadors van buscar les mutacions genètiques durant els últims 80.000 anys, i van analitzar l'ADN de 270 persones de diferents parts del món. Les dades van mostrar un catàleg de diferències i similituds genètiques de l'home actual que els serveix per investigar quan un canvi genètic va aparèixer en la seqüència completa d'ADN i començar a traçar la pauta d'aquesta modificació en el passat.
"Aquesta evolució mostra diferències a l'Àfrica, l'Àsia i Europa, però gairebé tots els canvis són únics a cada zona perquè des que l'home se'n va anar de l'Àfrica a altres llocs, fa 40.000 anys, no hi ha hagut gaire flux de gens entre regions", afirma Harpending. Els canvis genètics han estat 100 vegades superiors en els últims 5.000 anys que en qualsevol altre període, asseguren els antropòlegs, que afegeixen que el 7% dels nostres gens estan sota una ràpida evolució. Tot i així, l'ADN humà és idèntic en el 99%.

Mama, Is That You? Possible Ape Ancestor Found

Jennifer Viegas, Discovery News


Nov. 12, 2007 -- A toothy, nut-chomping large ape from Kenya may represent a new species that was, or was very close to being, the last common ancestor to gorillas, chimpanzees and humans, according to a new study that outlines the recently discovered, 10 million-year-old species.

Called Nakalipithecus nakayamai, the ape lived within a critical window of evolutionary time.

Lead author Yutaka Kunimatsu explained to Discovery News that molecular studies of living apes indicate gorillas, chimps and humans diverged from each other in Africa during the Late Miocene 11-5 million years ago.

"Nakalipithecus is derived from Africa and from an appropriate age," Kunimatsu, a Kyoto University primate researcher, said.

Fossil remains of the species, excavated by the researchers in the Samburu Hills of northern Kenya, include a jawbone and 11 telltale teeth.

"Based on the dentition, (the ape) was approximately the size of female gorillas to orangutans and it had thick enamel and low, voluminous cusps on its cheek teeth," Kunimatsu explained, "so it is likely that this ape ate a considerable amount of hard objects, possibly nuts or seeds."

Other studies suggest the landscape of northern Kenya at the time would have consisted of woodlands with some open patches.

The findings were published today in the Proceedings of the National Academy of Sciences.

An odd twist to the find is that the new ape most closely resembles another related species, Ouranopithecus macedoniensis , from Greece. Some researchers had even thought the Greek ape was the last common ancestor, or at least close to it.

The Africa/Greece connection likely was due to apes on the move, according to Kunimatsu. He said the oldest known ape fossil dates to 25 million years ago and was found in northern Kenya.

"It is 16-17 million years ago that apes started to appear in the fossil record in Europe, and 13 million years ago in Asia," he said. "It is therefore natural to think that the ancestor of all apes originated in Africa and then, during the course of evolution, some apes went out of Africa and dispersed into Europe and Asia."

Martin Pickford, a paleontologist at the National Museum of Natural History in Paris, believes the latest finds are extremely significant.

"I can't overstress the importance of these fossils from the Late Miocene of Kenya," Pickford told Discovery News. "They are just what the doctor ordered for those of us interested in the divergence between the African apes and humans."

He explained that some researchers previously theorized that the ancestor to African apes and primates may have originated in Eurasia, since so many early ape fossils come from Asia and southern Europe-primarily Greece, Turkey and Bulgaria. The hypothesis was "an offspring of the previous dearth of African fossils from the Late Miocene," he said.

Pickford added, "But now, this tremendous black hole is being filled, and by fossils which show clear affinities with extant African apes and humans."

While scientists continue to debate which ape may have been the actual "mother" of all living great apes, including humans, Africa now appears to have been its homeland, with related lineages that sprung up in Ethiopia, Greece and Turkey.

The entire matter, Pickford said, is "very intriguing and food for thought...indeed, a feast for thought."

Tool-Wielding Chimps Provide a Glimpse of Early Human Behavior

PHOTO EDITORS: High-resolution images are available at http://www.news.wisc.edu/newsphotos/chimpsUsingTools.html


Newswise — Chimpanzees inhabiting a harsh savanna environment and using bark and stick tools to exploit an underground food resource are giving scientists new insights to the behaviors of the earliest hominids who, millions of years ago, left the African forests to range the same kinds of environments and possibly utilize the same foods.

Writing today (Nov. 12) in the Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS), a team of researchers including University of Wisconsin-Madison anthropologist Travis R. Pickering reports evidence of tool use among rare savanna chimps to harvest edible tubers, roots and bulbs.

The finding is important because it chips away at behaviors once seen as uniquely human. It supports the notion that chimpanzees, our closest living evolutionary relatives, can serve as models for understanding some aspects of the lifestyles and behaviors of the earliest members of the human family.

The new study demonstrates that “the understanding and capability to exploit these resources were very likely within the grasp of the first chimp-like hominids,” argues Pickering. “It was widely believed that it is a uniquely human adaptation to use tools to dig these things up.”

R. Adriana Hernandez-Aguilar of the University of Southern California collected field data as part of her dissertation over nearly two years in the Ugalla Forest Reserve of western Tanzania, an arid woodland savanna that is home to a small population of chimpanzees that have adapted to life beyond the apes’ typical forest habitat. Research at the site has been coordinated by the study’s other co-author, Jim Moore of the University of California at San Diego, since 1989 under the aegis of the Ugalla Primate Project.

“Chimpanzees are not australopithecines, and we can’t conclude that if they do something today, our ancestors must have done it then. But, when integrated with research on the fossil and paleoecological record, modern analogies are useful for investigating our past,” Moore explains. “In this case, the Ugalla chimpanzees suggest that underground resources were within reach of our ancestors with similar brain size and hand morphology.”

A surprise finding, Moore, Pickering and Hernandez-Aguilar explain, was that the chimps feasted on underground food resources during the food-rich rainy season, and not as a fallback in times of scarcity. That observation, says Moore, “challenges our current hypotheses about the role of such foods in hominid evolution and may help reframe the scientific debate.”

Chimps at Ugalla, the authors explain, are facing environmental challenges similar to those of our human ancestors 5 million or so years ago when shifting climate greatly reduced the forests favored by early hominids.

For chimpanzees today, and likely for our human ancestors, open woodlands such as the Ugalla Forest Reserve are marginal habitats where the ability to adapt is challenged. But woodland savannas are also rich in the types of plants that store nutrients in what scientists call underground storage organs — tubers, roots and bulbs of various types. It has been hypothesized that early hominids’ access to such resources through the use of tools was a critical innovation that helped power human adaptation to savanna environments.

“Until now, it has been believed that such food resources, buried beneath the surface of the soil, were beyond the reach of modern chimpanzees,” according to Moore.

The underground storage organs of plants in Ugalla can be difficult to get at, as the tubers and roots can be obtained only by cracking a tough layer of earth. To do so, the chimps apparently use sticks, pieces of logs and sturdy bark to penetrate a hard crust of soil to reach looser layers of dirt in which the tubers are found.

While researchers were unable to directly observe the savanna chimps in the act of using tools to dig up the tubers, evidence of such activity by the chimps was found at 11 different sites in Ugalla. Ten of the sites were directly beneath chimpanzee nests. The spoor of chimps — but no other animals — including knuckle prints, feces and chewed wads of the fibrous tubers, provided evidence that the apes were taking advantage of the underground food resource.

Three of the sites, according to the new PNAS report, yielded seven sediment-encrusted digging tools. The worn edges and patterns of adhering sediment of the sticks and bark recovered from the sites implied their use as implements for reaching the tubers.

Some of the underground storage organs excavated by the Ugalla chimps are fibrous and have the appearance of uncooked potatoes, according to Pickering. The chimps chew them like gum to extract nutrients and spit out indigestible wads of fiber. Some of the plants used by the chimps, notes Hernandez-Aguilar, are used as food or medicines by humans.

Chimpanzees in many parts of Africa are known to consume leaves of several species for medicinal purposes and it will be interesting if it is confirmed in the future that chimps in Ugalla consume underground storage organs for their medicinal properties,” says Hernandez-Aguilar.

In Ugalla, chimpanzee density is low, but recent survey data suggest the vast majority of Tanzania’s chimps live in such woodlands. The Ugalla woodland savanna may parallel environments of 5 million years ago when early hominids, the forebearers of the modern human lineage, adapted to the savanna as major climate change dramatically reduced the continent’s forests.

“Savanna chimps, we would contend, are dealing with environmental constraints and problems — evolutionary pressures — that our earliest relatives would have dealt with as well in similar environments,” Pickering explains.

And because the tools are organic in nature and subject to rapid decay, evidence of such tool use by early hominids is unlikely to be found in the archaeological record.

In the case of the human lineage, the move to a new environment, scientists believe, triggered the development of anatomical features such as big jaws and powerful grinding teeth to cope with a shift in diet to foods like the underground storage organs of plants.

The new work showing tool-assisted digging by the Ugalla chimps — as well as others’ recent work with another population of savanna chimps who use sticks as small spears to impale bush babies — makes these types of chimps unique and argues for the importance of conserving and studying them further.

“The insights that they may continue to provide concerning human evolution might prove to be quite significant,” Pickering argues.

The study was funded by the LSB Leakey Foundation, the National Science Foundation, the Jane Goodall Center at the University of Southern California, the University of California Committee on Research, and the Palaeontology Scientific Trust.

Scientists say 'hobbit' was not modern human

Study of the bones in the creature's left wrist lends weight to theory

By Randolph E. Schmid

The Associated Press

Updated: 4:49 p.m. ET Sept. 20, 2007

WASHINGTON - U.S. scientists, wringing their hands over the identity of the famed "hobbit" fossil, have found a new clue in the wrist.

Since the discovery of the bones in Indonesia in 2003, researchers have wrangled over whether the find was an ancient human ancestor or simply a modern human suffering from a genetic disorder.

Now, a study of the bones in the creature's left wrist lends weight to the human ancestor theory, according to a report in Friday's issue of the journal Science.

The wrist bones of the 3-foot-tall (0.91 meter) creature, technically known as Homo floresiensis, are basically indistinguishable from an African ape or early hominin-like wrist and nothing at all like that seen in modern humans and Neanderthals, according to the research team led by Matthew W. Tocheri of the Smithsonian's National Museum of Natural History.

That indicates that it is an early hominin and not a modern human with a physical disorder, they contend.

"It seals the deal," Tocheri said in a telephone interview.

The specimen he studied lived on the Indonesian island of Flores about 18,000 years ago, a time when early modern humans populated Australia and other nearby areas.

Scientists had thought humans had the planet to ourselves since Neanderthals died out about 30,000 years ago, and the discovery of Hobbits indicates another evolutionary cousin who coexisted longer, Tocheri said.

It is not known whether humans and Hobbits coexisted on that island, he said, but it is clear we shared the planet for some time.

"Basically, the wrist evidence tells us that modern humans and Neanderthals share an evolutionary grandparent that the hobbits do not, but all three share an evolutionary great-grandparent. If you think of modern humans and Neanderthals as being first cousins, then the hobbit is more like a second cousin to both," Tocheri said.

When the bones were first discovered some scientists declared them the remains of a new, dwarf species of human ancestors. Because of its tiny stature it was quickly dubbed the "Hobbit," from the creature in the books by J.R.R. Tolkien.

Dean Falk of Florida State University said the new report helps confirm that conclusion.

"This is exciting and should help settle things," she said. "The authors are to be congratulated, not only for describing important new details about 'Hobbit,' but for shedding light on the evolution of the wrist and how it might have related to tool production."

But others have questioned whether it was really a new species. Robert D. Martin of the Field Museum in Chicago and co-authors challenged the original classification, arguing that it appears to be a modern human suffering from microencephaly, a genetic disorder that results in small brain size and other defects.

There are things that can go wrong in the development of the wrist, Tocheri said, but they do not result in a complete change of design from modern human to chimpanzee or gorilla wrist.

Nonetheless, Martin said he is standing by his position.

"My take is that the brain size of (that specimen) is simply too small. That problem remains unanswered," he said in a telephone interview.

"People ask me whether this new evidence changes anything, well it doesn't," he said. "I think the evidence they've presented is fine, it's the interpretation that is problematic."

Copyright 2007 The Associated Press. All rights reserved. This material may not be published, broadcast, rewritten or redistributed.

URL: http://www.msnbc.msn.com/id/20893732/

Descobert a Dmanisi un nou tipus d’homínid d’1,7 milions d’anys amb un esquelet combinació de trets arcaics i moderns

Font: Bloc IPHES

L’esquelet parcial d’un individu associat a un crani, i les restes postcranials de tres adults, han permès definir com era el cos dels primers homínids que van sortir de l’Àfrica fa 1,7 milions d’anys. Fins ara, es coneixia com podia ser la seva cara, gràcies a uns cranis trobats també a Dmanisi (Geòrgia), atribuïts a Homo georgicus, però finalment s’ha pogut definir també com seria la resta del seu esquelet, gràcies a diferents restes trobades posteriorment en aquest jaciment. L’estudi ha determinat un tipus d’homínid nou, amb combinació de trets antics i moderns, essent en el seu conjunt molt més arcaic del que es pensava, tot i que disposava de capacitat física per recórrer llargues distàncies, amb caràcters heretats de l’Homo habilis.

David Lordkipanidze, director de les excavacions de Dmanisi, amb un húmer del postcranial descobert - Crèdit foto: Georgian National Museum

Aquesta important aportació científica es dóna a conèixer en el volum 449 de la revista Nature del 20 de setembre de 2007. La troballa pertany a un equip internacional dirigit per David Lordkipanidze, director del projecte de recerca de Dmanisi, i entre els signants de l’article hi figuren Bienvenido Martínez-Navarro i Jordi Agustí, com a investigadors ICREA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats), IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) i URV (Universitat Rovira i Virgili de Tarragona).

Les troballes de postcranial que es presenten a Nature pertanyen principalment a dos individus diferents dels quals ja es coneixien els cranis: el crani 2700, localitzat l’any 2001, corresponent a un jove adolescent, i el D-3.444, aparegut el 2003 i conegut com el vell desdentat, amb la qual cosa hauria de ser alimentat per altres individus, essent la mostra més llunyana que ens ha arribat de comportament altruista. Amb les diferents parts de la resta d’esquelet obtingudes a Dmanisi s’ha pogut comprovar que es tracta d’un nou model homínid, una combinació de trets arcaics heretats d’Homo habilis i Homo ergaster, que després derivaran en Homo erectus asiàtic.

Jordi Agustí, al costat de David Lordkipanidze, en el moment d'extreure el crani D-3.444, trobat el 2003 i conegut com el vell desdentat - Crèdit foto IPHES

Jordi Agustí explica: “es considerava que els primers homínids haurien tingut una morfologia més avançada pel que fa al seu postcranial, en canvi, l’Homo georgicus demostra que, de cames cap avall, té una estructura més moderna, més avançada, però de tòrax cap a munt manté unes característiques físiques arcaiques. Això es concreta en què tenia una bona capacitat per desplaçar-se a peu, però, alhora, l’absència de torsió humeral indica que tenia més flexibilitat per pujar als arbres que espècies més modernes, com l’Homo ergaster, i seria una espècie més adaptada al bosc que a paisatges de sabana”. Les restes postgranials trobades a Dmanisi són d’aquestes parts de l’esquelet: omòplat, clavícula, húmer, vèrtebres, fèmur, tíbia i ossos del peu; no s’ha descobert encara cap pelvis.

Primeres sortides d'Àfrica i sistema locomotor

Sobre les primeres sortides d’homínids d’Àfrica hi ha diversos punts de vista, però, en tot cas, el postcranial de l’Homo georgicus evidencia que “no va ser la possessió d’un sistema locomotor avançat el que va propiciar aquest fet, per la combinació de trets moderns i arcaics exposats –apunta Jordi Agustí-. En tot cas, Dmanisi és l’origen d’Homo erectus, en sentit estricte, ja que ens dóna les claus per entendre l’origen d’aquesta espècie. Si l’Homo antecessor descobert a Atapuerca prové d’Àsia, heretaria també aquesta estructura postcranial, o bé, si aquestes poblacions són producte d’una segona sortida, haurien de tenir una estructura més moderna. De moment, però, no tenim restes postcranials d’aquestes altres espècies per poder-ho comparar”.

Bienvenido Martínez-Navarro, el primer per l'esquerra amb D. Lordkipanidze, al jaciment de Dmanisi

La col·laboració de l’IPHES en el projecte Dmanisi s’emmarca en un conveni establert amb el Museu Nacional de Geòrgia, que dirigeix Lordkipanidze, i amb el qual es va formalitzar una col.laboració institucional que ve de llarg, per la participació de Jordi Agustí i Bienvenido Martínez en el projecte de Dmanisi, implicació que alhora rep el suport de la Generalitat de Catalunya a través del Programa Excava de l’Agència d’Ajuts Universitaris a la Recerca (AGAUR), que pretén esbrinar com es va produir la primera sortida d’Àfrica dels homínids.

En aquest projecte de Dmanisi, “l’aportació nostra –recalca Bienvenido Martínez- s’ha centrat sobretot en l’estudi de la bioestratigrafia (datació del jaciment en funció de les restes de fauna que es localitza en cada nivell geològic) i l’estudi dels macromamífers apareguts”.

Respecte a la fauna de Dmanisi, el mateix investigador ha puntualitzat que és molt variada i presenta elefants de l’espècie Mammuthus meridionalis, girafes primitives, bisons, antílops amb les banyes espiralades, estranys bòvids amb les banyes dirigides cap al davant de l’espècie Soergelia minor, cabres i, sobretot, abundants carnívors, óssos, hienes gegants, tigres de dents de sable de dos tipus (Homotherium i Megantereon ), jaguars, guepards, llops primitius, etc. “Aquesta fauna –assegura Bienvenido Martínez- està d’acord amb una cronologia d’1,7 – 1,8 milions d’anys i ens indica de l’existència en aquella època d’un paisatge variat, amb boscos i zones obertes, molt favorable per a la supervivència dels homínids”. Gran part d’aquesta fauna la trobem també al jaciment d’Orce (Granada).

Dmanisi és un jaciment clau per estudiar la sortida de les primeres poblacions de l’Àfrica, localitzant-se en aquest indret les evidències més antigues d’homínids fora d’aquest continent, amb una antiguitat d’1,7 milions d’anys pertanyents a l’espècie Homo georgicus, possiblement l’espècie pont entre Homo habilis i Homo erectus, en sentit estricte, és a dir, l’homínid que es localitza a Àsia. Tot això reforça el debat sobre el paper del continent asiàtic en els procesos d’evolució de les espècies d’homínides fora d’Àfrica.

Els primers emigrants

• Els habitants del jaciment de Dmanissi, els humans més antics fora de l'Àfrica, tenien cames gràcils i eren baixos

ANTONIO MADRIDEJOS, El Periódico de Catalunya
BARCELONA

Els primers homínids que es van aventurar a deixar el seu bressol africà per colonitzar el món, avançant per climes més durs, van ser uns éssers certament singulars: per una banda, tenien trets anatòmics moderns, com unes proporcions corporals similars a les de l'home actual i unes cames aptes per recórrer grans distàncies; per una altra, mostraven característiques pròpies d'espècies arcaiques com els australopitecs, com la facilitat per enfilar-se, el cervell petit i una estatura inferior al metre i mig. Aquesta és la principal conclusió a què s'ha arribat després de comparar els últims fòssils desenterrats al jaciment de Dmanissi (Geòrgia), molt nombrosos i variats, amb els cranis i la mandíbula presentats anys enrere. Tant els uns com els altres tenen entre 1,8 i 1,7 milions d'anys i són, per tant, les restes d'homínids més antigues que s'han trobat mai fora del continent africà.
Els científics, capitanejats pel paleontòleg local David Lordkipanidze, presenten avui a la revista Nature els últims fòssils trobats a Dmanissi --un cúbit, húmers, costelles, vèrtebres, un fèmur i falanges, entre altres--, que corresponen a tres individus adults i un d'adolescent. Des del 1991, a Geòrgia s'han desenterrat molts ossos i estris de pedra antics, però fins ara no se sabia pràcticament res de l'aparell locomotor.
En el treball han participat tres investigadors espanyols: Bienvenido Martínez-Navarro i Jordi Agustí, de l'Institut de Paleoecologia Humana de Tarragona, i Oriol Oms, de la Universitat Autònoma de Barcelona. Agustí s'ha ocupat de l'anàlisi de la microfauna fòssil, el seu company Martínez-Navarro ha contribuït a l'estudi dels grans mamífers, com els carnívors i els bòvids, i Oms ha estat l'encarregat de precisar la cronologia dels ossos mitjançant estudis estratigràfics i paleomagnètics.
Aquests homínids van haver de passar forçosament pel Pròxim Orient en les seves migracions cap a altres latituds, però mai se n'han trobat restes i possiblement costarà molt trobar-ne. Són els capritxos de la geologia: Geòrgia, en canvi, es va beneficiar d'un paisatge volcànic en canvi constant.

Sabana amb estacions
Dmanissi és un jaciment excepcional situat sota la ciutat medieval del mateix nom, a 85 quilòmetres de la ciutat de Tbilissi. Avui és un paisatge muntanyós d'hiverns rigorosos, però fa 1,8 milions d'anys va acollir possiblement un paisatge de sabana més càlid, encara que amb estacions marcades, explica Martínez- Navarro. "Al costat dels homínids --relata-- hi va haver una fauna variada de rinoceronts, girafes, estruços, antílops, cabruns, bisons, tigres de dent de sabre, somateris..." Els pobladors d'aquella època van ser sobretot recol.lectors i caçadors d'animals petits, encara que probablement no desdenyaven la carronya que deixaven els grans carnívors.
"En general --afirma Martínez- Navarro, que també coordina les investigacions al jaciment d'Orce (Granada)--, els homínids que vivien a Dmanissi tenien una estructura moderna de cintura cap avall i una gran habilitat per caminar grans distàncies, però eren de talla petita". No són exactament com els Homo habilis ni com els posteriors Homo erectus, i han estat batejats com a Homo georgicus. "Són un mosaic", destaca Mar-
tínez, que ha treballat a Geòrgia des del 1997. "Recordo quan només hi havia tres hores d'electricitat, però ara la regió ha millorat molt i es pot visitar com a turista sense cap perill". Aquest jaciment té fins i tot una web pròpia (www.dmanissi.org. ge).

Avances sobre la inteligencia humana

8/9/2007

Investigación internacional Universidad Complutense de Madrid Una investigación internacional demuestra que la inteligencia humana se debe a una especialización para la cultura. La Universidad Complutense forma parte de este estudio realizado en Alemania con la participación de dos investigadores españoles. Inteligencia humana La investigación sugiere una adaptación biológica específica en el ser humano para la vida social y la cultura, tal como plantea la hipótesis de la inteligencia cultural. Estas habilidades socio-cognitivas especializadas permitirán adquirir otras habilidades cognitivas complejas tanto a través de la imitación como de la educación. El trabajo, que se publicará el próximo viernes en la revista Science, revela una adaptación biológica específica en el ser humano para la vida social y la cultura. Un estudio realizado a lo largo de cuatro años en el Instituto Max Planck de Antropología Evolutiva de Leipzig (Alemania), con participación de la Universidad Complutense, aporta información decisiva sobre las causas de que el ser humano sea “más inteligente” que el resto de los primates. La investigación da la razón a los expertos que mantienen la llamada hipótesis de la inteligencia cultural, según la cual los humanos hemos desarrollado habilidades sociocognitivas especializadas para poder vivir e intercambiar información en grupos culturales y es esta dimensión colectiva, que permite beneficiarse de las habilidades y de los conocimientos de los otros, y que se desarrolla en edades muy tempranas, la que hace al ser humano tan “inteligente”. El estudio descarta la hipótesis de la inteligencia general, que explica la mayor inteligencia por el mayor tamaño cerebral. Desarrollo del estudio El trabajo, que se publicó ayer, en la revista Science, ha sido realizado por cinco investigadores: E. Herrmann, J. Call, M.V. Hernández-Lloreda, B. Hare y M. Tomasello. Dos de ellos son españoles: Joseph Call, del Instituto Max Planck, y María Victoria Hernández-Lloreda, profesora del Departamento de Metodología de las Ciencias del Comportamiento de la Universidad Complutense de Madrid. En la investigación se aplicó una amplia batería de tests cognitivos a 106 chimpancés, 32 orangutanes y 105 niños de 2 años de edad. Si bien niños y grandes simios tuvieron resultados muy similares en lo relativo al conocimiento del mundo físico (tareas espaciales, estimación de cantidades e inferencia causal), en la comprensión del mundo social (imitación, comunicación no verbal o interpretación de intenciones) los niños de 2 años, que aunque ya utilizan el lenguaje aún no están escolarizados, obtuvieron resultados mucho mejores. La investigación sugiere una adaptación biológica específica en el ser humano para la vida social y la cultura, tal como plantea la hipótesis de la inteligencia cultural. Estas habilidades socio-cognitivas especializadas permitirán adquirir otras habilidades cognitivas complejas tanto a través de la imitación como de la educación. La creación de la batería de tests cognitivos que puede ser aplicada tanto a niños como a primates no humanos constituye un logro que va más allá de los resultados específicos de este estudio, ya que abre la vía para poder explorar de forma sistemática las habilidades cognitivas de otras especies de primates, lo que proporcionará el tipo de información necesaria para reconstruir tanto la evolución biológica como cultural de la cognición humana. Este trabajo se enmarca dentro de una colaboración entre el Instituto Max Planck de Antropología Evolutiva de Leipzig (MPI-EVA) y la Universidad Complutense de Madrid (UCM), que comenzó en 2003 y se formalizó con un convenio entre MPI-EVA y el grupo de estudio de las relaciones sociales de la UCM, dirigido por Fernando Colmenares Gil, del que forma parte María Victoria Hernández Lloreda.